21 de noviembre Día Mundial de la Televisión

Fue proclamado el 21 de noviembre de 1996 por la Asamblea General de la ONU. Se trata de uno de esos días mundiales que no son conocidos por la gente, pero tenía por la mente hablaros sobre un libro que he leído últimamente ( PEYRÚ, G. (1993)  Papá, ¿Puedo ver la tele? Buenos Aires: Paidós.) y que mejor momento que hacerlo hoy, día en que se conmemora el Día Mundial de la Televisión. La verdad que me parece un libro muy interesante y que debería ser leído tanto por padres como docentes para crear niños que sepan sacar el máximo provecho a la televisión, pero para ello hemos de ayudarles.
A continuación copio la reseña que realice sobre el libro para una asignatura de la universidad. (Se encuentra escrita en valenciano)

El llibre que he triat per ha fer aquest treball és:

 PEYRÚ, G. (1993)  Papá, ¿Puedo ver la tele? Buenos Aires: Paidós.

En aquest llibre es pretén resoldre el conflicte que es crea amb la televisió ja que tothom a la seua casa té però moltes vegades ens trobem amb postures oposades en quant al seu ús. Televisió per als xiquets sí o no? Es el que es tractarà de respondre durant tot el llibre.  Altres temes que podem trobar al llarg del llibre són els següents: què capten realment els xiquets quan estan veient la televisió?, l’assumpte de la violència a la pantalla i com ajudar als nostres xiquets a distingir entre la fantasia dels dibuixos i les sèries i la realitat. La cosa que més preocupa tant a l’autora com als pares que són preguntats en el llibre és el tema de la violència que veuen els menuts quan es troben cara a la pantalla.

L’autora fa una distinció molt important entre els xiquets que veuen la televisió, els televidents “pesados” que son els que dediquen més temps a aquesta finalitat, aquests esperen encontrar un món més violent i agressiu a causa del que han observat, i els televidents “livianos” que són els que dediques poc de temps, seran molt més realistes i prudents. Els efectes de la televisió en un grup i altre de xiquets seran molt diferents i els xiquets es trobaran en un grup o en un altre segons l’exemple que hagen tingut al seu voltant, principalment pels seus pares. McLeod i Brown  fan unes distincions de famílies segons un indicadors: famílies sòcio-orientades i famílies concepte-orientades. Cada una de les quals es caracteritzarà per consumir un determinat tipus de programa; són les famílies protectores, les pluralistes, les laissez-faire i les consensuals.

Els xiquets han de aprendre que no tot el que veuen és bo, hem de ensenyar-los a construir el seu esperit crític. Quan són menuts tot ho veuen real però quan van creixent ja son capaços de diferenciar ells a soles, això es deu a dues coses, a que ja comprenen el món que envolta la televisió, els efectes especials... i a que ja han patit algun desengany a causa d’aquesta. A més han de vore que no tot és com ho presenta la televisió, tots són casats, cosa que no passa realment ( això era quan l’autora va escriure el llibre, ja que ara la majoria son parelles trencades o que s’ajunten amb altres per a viure); no trobem ancians, discapacitats o gent que a la nostra societat es podria considerar “menys apta” i a més es trobem molt presents els trets sexistes.

Al llibre es proposen pautes de com els pares i mestres poden ajudar els xiquets a aprofitar la televisió i a fer un bon ús d’aquesta. El diàleg es la base de totes les activitats, ja que aquest és la base de tota activitat humana. Mitjançant aquest podem raonar amb ells i fer-los vore que el que han observat a la televisió no pot succeir a la realitat, cosa  de la que moltes vegades aconseguiran adonar-se ells a soles si es paren a pensar. Saber què és el que els xiquets veuen i regular els seus horaris i programes que considerem apropiats per a la seua edat i els que no ho són.  A més els pares han de actuar com a model i ser uns correctes televidents i guiar als xiquets en les seues eleccions i preferències. Això a nivell individual, però hi ha una cosa prou important que podem fer tots junts, la societat en general demanar al govern i a les televisions que facen programes educatius i que inverteixen en ells.

El llibre m’ha semblat prou interessant i encara que en molts aspectes ja pensava així en altres com és el cas de cóm veuen la televisió els xiquets eren desconeguts per a mi. L’única cosa que note es que tal volta el llibre ja es troba un poc desfasat, ja té quasi vint anys i en un assumpte com les tecnologies que avancen tan ràpidament ha de renovar-se molt. Sobretot això últim ho he notat quan diu que els professors haurien d’aprofitar la televisió per transmetre coneixement e incloure-la en la seua classe, jo les lletres ja les vaig estudiar amb la televisió a l’escola (i d’això fa 15 anys) i pel·lícules he vist un fum a classe, sobretot d’història, que han fet que aprendre siga mes fàcil i divertit.

Com a conclusió final diria que la televisió pot tindre avantatges i desavantatges segons com s’utilitze, hem d’ensenyar els més menuts a fer-ho d’una manera correcta. Sobretot el que ha de prevaldre és la sensatesa i evitar exposar al xiquet a coses que encara no els corresponen ja que al cap i a la fi encara són xiquets i de vegades els estem llevant massa prompte la seua infantesa. A la meua casa la televisió quan era menuda no es veia quasi, unes sis hores per setmana, vaig començar a vore-la més de major cap als quinze anys i com a molt li dedique una hora i mitja al dia. Crec que als meus pares els va funciona bé i amb sentit comú van aplicar moltes de les coses que deia el llibre sense haver de llegir-ne cap, el foment de la lectura va ser molt més fort que la televisió a casa i va ser el que vam aprendre.

Una de les coses que em semblaria interesant quan tinguera la meua classe seria organitzar una xerrada a la qual vinguera algun expert a parlar-nos d’aquest tema ja que molts pares volen ajudar-los i no saben com fer-ho. Amb els xiquets gravar un capítol com si ells foren superherois o -si fóra possible- anar a un estudi de gravació per que vegeren que els actors són persones normals i els de dibuixos només són això.

Propostes per al debat:

-       consideres que la televisió és dolenta o bona? Per què?

-       Per a què utilitzaries la televisió a la teua classe?

-       En la teua opinió, Què pot aprendre un xiquet observant la televisió?

-       Com ajudaries el xiquet a fer un bon ús de la televisió i a extraure’n el màxim profit? I als pares?

Encuentro la televisión muy educativa. Cada vez que alguien la enciende, me retiro a otra habitación y leo un libro.

Groucho Marx